Hi ha famílies que no tenen la mateixa sang però comparteixen vida. Persones que, quan el món et gira l’esquena o et diu que no encaixes, t’agafen de la mà i et fan lloc. Això, al col·lectiu LGBTIQ+, ho hem sabut fer des de sempre. Quan les cases o els pobles feien fora, quan famílies cridaven, quan les companyes de feina o de l’escola et miraven com un acudit, vam aprendre a construir xarxes d’afecte que sostenien allò que la societat rebutjava.
L’amistat en el col·lectiu no és una casualitat, és un acte polític i de supervivència. Són les nits que algú et diu “aquí pots ser tu”. Els dinars de dates assenyalades improvisats amb gent que tampoc volia tornar a casa. Les trucades de matinada perquè t’han dit “maricón” pel carrer. Les abraçades quan el cor et cau a terra.
Ara que la llei ens reconeix drets i les pantalles es pinten de colors per l’Orgull, no oblidem que seguim necessitant aquestes famílies escollides. Perquè encara avui hi ha qui arriba sol a una ciutat, a un poble, a una festa. I és la mà estesa d’algú que ha passat pel mateix que fa que la vida sigui una mica més habitable.
